La inmensitat de les coses que es veuen als plànols

Després de poc més de 5 mesos treballant a Mendoza he tingut la oportunitat de fer una sortida a camp i veure que és i quina és la magnitud de les coses que projecto assegut a l'oficina...

Dimecres, després d'un matí atrafegat acabant plànols i veient què m'havia d'endur per a que no em faltés de res durant els dies que s'acostaven va començar la meva primera sortida a camp...

Let's go!

El full de ruta era clar, i no per això acollidor...m'esperaven un parell de vols i uns 350 km de ruta patagònica per arribar al nostre destí final. Havent sortit de Mendoza a les 8 del vespre el pas per Buenos Aires era un pur tràmit que no va suposar res en especial.. Embarcar de nou ara amb destí a Comodoro Rivadavia...la ciutat més gran de la provincia de Chubut i amb la seva activitat econòmica dirigida pràcticament amb exclusivitat cap a la indústria petrolífera sota, com no, de les sigles de YPF.

Després de clapar durant dues hores de vol i acumular experiència en lahabilitat de dormir en llocs no precisament còmodes vam arribar a Comodoro a quarts de tres de la matinada...Com és diu aquí...Directos al sobre! 3 horetesde son per que el cos carregui les piles minimament i altre cop de'n peus! I ara sí! carretera i manta i cap al projecte!

Rumb a l'oest

Comodoro, com la majoría de la patagonia té el tret característic de ser terres fuetejades constantment pel vent. Bé, dijous no va ser una excepció i ens vam llevar amb una tempesta de bosses de plàstic barrejades amb sorra fina provinent de les muntanyes que amb el pas del temps van canviant de forma i moldejant el paisatge.

Després d'unes 3 hores de viatge per rutes infinitament rectes i envoltades per "guanacos" (Guanacos és el nom popularment extés per als típics extractors de petroli que surten a les pel·lícules, i són tal qual els ensenyen a les pelis!) arribem a Las Heras, un poble ple de petrolers que realment és 0 acollidor! Unes galetetes per passar el que ens queda de viatge i de nou a la carretera.

Finalment arribem al primer control del projecte, identificació, bla, bla, bla... Sort que no vaig portar la càmera perque hagués dormit en mans desconegudes sense cap forma d'evitar-ho. Arribats a lloc, ens instal·lem a l'habitació i a caminar i conèixer el lloc. 

Amb la ventolera!

En una mica més de 24 hores he pogut entendre la magnitud de les coses que dibuixem i dissenyem a l'oficina. Reconeixement de la zona, situació de les infraestructures projectades, una reunió amb uns senyors que no semblaven tenir molta idea de les coses i un cop verificades les dades preses al camp... a descansar!

Al camp!

L'endemà, com si fos a casa...llevar-se, cafè i a caminar-la de nou. Com no podia ser, el vent va seguir mostrant el seu poder, amb menys intensitat però amb una temperatura que feia que tenir les mans fora de les butxaques es convertís en un malson. Una mica més de presa de dades i a disfressar-se de Fukujimaman.

Poc més va donar el día, dinar, obtenir unes dades pendents i de nou cap a Comodoro...viatge expres express!

I un cop a Comodoro, després d'haver omplert el pap a Rada Tilly amb un bife de chorizo ben merescut només ens quedava aprofitar el poc temps que ens quedava per endavant per a fer un son ràpid i llevar-nos a la intempestiva hora de les 2:45 per agafar l'avió amb destí a Buenos Aires que sortía a les 3.50 del matí! Si, si, tot gira entorn a Buenos Aires per tant, d'allà on vinguis tens aquests horaris per a arribar a primera hora a la capital del país. Una horeta d'espera a l'aroport J. Newbery i al últim pas abans de tornar a casa... avió cap a Mendoza, clapant fins al punt de que em caigués la babeta per arribar a casa i estar desvetllat. Ja he descansat prou...

El Mar Argentino des de Caleta Olivia

Amb el no res a la vista

Així que la valoració de la meva primera experiència a camp és molt bona, tot  i els malïts horaris d'avió. Aviat espero poder escriure de Xile, perque m'ho estàn reclamant obertament des de l'altra banda de la Cordillera. 

Octubre'12 a Mendoza

Tots ho sabem, el temps passa lent quan esperes alguna cosa i passa ràpid quan gaudeixes d'allò que esperaves...Sembla que és un dels pocs invariants que existeixen en aquesta vida i un cop més ho ha demostrat. 

El dia 3 d'Octubre arribava el papa a Mendoza després del viatge més llarg de la seva vida. Aquell dia vaig anar cap a l'aeroport amb la il·lusió i les ganes de tornar-lo a veure...avui haguès desitjat que el cotxe es quedés sense benzina en el mateix trajecte...Els comiats no m'agraden, sé que són part de la vida i suposo que tinc a l'esquena una llista de comiats que m'han fet crèixer davant d'aquesta situació que no agrada a ningú però mai m'agradaràn...

Al lloc preferit del papa, el Cerro de la Gloria de Mendoza

Després d'acomiadar-nos a l'aeroport he tornat cap a la feina i tot i estar moix i tristó he aguantat el tipus i he contingut les llàgrimes...suposo que al haver de tornar a treballar no em podia permetre arribar fet un flam a la feina...

Però...al arribar a casa...un s'acostuma molt ràpid a tenir els seus aprop i això ha estat el més dur...he arribat a casa i la finestra estava tancada, la llum apagada i res es movia. El papa havia tornat cap a casa, i era veritat...no he aguantat fins a l'habitació que ja ploriquejava. I allà m'ha caigut el món a terra i m'he enfonsat en un mar de llàgrimes...

M'enorgulleixo d'aquesta sensació i de les llàgrimes vessades perque no són més que el reflex del que he sentit aquests dies. A un li agrada sentir-se a casa i a banda de que les persones som capaces de crear-nos una llar allà on vagis al final són els teus els que fan que et sentis com a casa. 

74è aniversari a Mendoza!

Gracias Papi por venir estos días ;) I gràcies mami per empenye'l a creuar la bassa amb aquest regal d'aniversari! El proper cop l'acompanyes ;)

Ens veiem d'aquí res a casa per menjar croquetes de la mama, canelons de la iaia,els crits dels cosins, fer elvermut amb els amics, jugar amb els gatets del Marc i gaudir de tot el que físicament tinc lluny a aquesta banda del món. Us prometo que aquest mes i mig passarà ràpid!

Ja miraré de posar algo més al blog perque veieu que no tinc temps d'avorrir-me...he d'anar a Xile, a algún lloc que encara he de decidir i un concert d'Extremoduro...per tant aquest meset i poc que queda per trepitjar Catalunya serà ben entretingut!

Els caminerus envaeixen Mendoza i l'Aconcagua!

Desprès de una setmana curta ( dilluns passat va ser festa) i  bastant dura a la feina va arribar el dia 12 d'octubre... un dia especial per diversos motius i cap d'ells relacionat amb la festa que tenia lloc a Espanya...

En primer lloc, divendres passat vam complir 10 anyets d'un dia clau a la vida de molts dels que formen part del meu grup d'amics i familia del Vallès. La Bárbara feia 10 anys!! Per Molts Anys Bonica!!! 10 anys que recordaré amb una foto de llavors ;) T'estimo bonica ( Marc, no t'empipis eh??)

La millor històra de més de 10 anys ;)

D'altra banda, el divendres semblava ser el començament del meu primer cap de setmana amb caire laboral...doncs quines ganes que fos just aquest... Aquest cap de setmana?? Just quan venen tots els catalans residents a Xile??? Noooooooooooooooo!!!!

Per sort, Argentina és com és...i les dates d'entrega es poden bellugar una mica a criteri de les empreses, ( No tot poden ser crítiques a la societat argentina, jejeje). Així que vam "safar" (vé a ser una especie de salvar-se pels pèls) i no vaig haver de treballar el cap de setmana!! Això em va permetre acollir els meus amics com dèu mana...

Divendres a les 6 i pico de la tarda vaig arribar a la terminal de Mendoza pensant que tenia abandonat a l'Uri...sort que el transport col·lectiu també fa com les empreses i en comptes de seguir els horaris al peu de la lletra tenen certa flexibilitat... Mentre buscava com un boig per dins i per fora de la terminal vaig sentir la paraula màgica des de la llunyania... Animaaaaal!!! Llavors va aparèixer del mig d'un grup d'escolars xilens el petitó!! L'Uri ja era a Mendoza!! I després de quasi 5 mesos tornàvem a trobar-nos! Que guay!!!

Amb l'Uri i ...el Messi de fons!

Després d'això, cap a casa a buscar el papa, deixar la bossa de l'Uri i cap al centre a mostrar una miqueta el què és la meva ciutat actual! No ens podiem entretenir gaire...a les 9 del vespre hi havia una cita important....El Messi jugava a Mendoza! Si, si, com no...el vam anar a veure ( no en directe) acompanyats amb unes quantes Andes i un Malbec....una mica de festa després de la victoria contra Uruguay i a descansar per rebre la resta de la expedició!

Dissabte cap  a les 3 de la tarda tornàvem a la terminal per a un nou retrobament! Si! Després de 7 i 5 mesos respectivament (cadascú porta la compta de quan fa que no ens veiem ;) ) tornàvem a fondre'ns en abraçades a l'altra banda del món!

Amb la Txurri!!!

La famila de los leones blancos al 80%

És curiós com estàn tant lluny de casa fisicament un pot sentir-se com si fós a una terrassa de la concòrdia, al bar de sempre de Mollet o a la plaça de camins. I després de fer una volteta pel centre de Mendoza per a que els nouvinguts coneguèssin la plaça Indepenència cap a casa a encendre el foc del primer asado dels meus convidats a Mendoza!

Asadito ben parit per gentilesa de l'Osete Gibernau com a col·laborador, fernet contra la voluntat dels amants del pisco (sembla que tot i no agradar a ningú l'ampolla va acabar buida....) i una mica de festa aprop de casa per al dia següent llevar-nos d'hora i intentar arribar a l'Aconcagua....

El Xef i el pinche de l'Asado

Després de dormir entorn de 4 hores (recordem que dormir més de 4 hores és vici) vam anar a  buscar cotxes per poder fer l'excursió planificada. Dit i fet! Després d'un procés de dutxa + cafè en cadena per a tots vam empendre camí cap al cim d'Amèrica.

Ruta Nacional 7 de camí a Xile

Al cap d'un parell d'hores de carretera en les que vam anar fent boca amb el paisatge que ens acompanyava vam arribar a l'entrada del Parque Provincial del Aconcagua! Allà vam fer el tour bàsic fins a la Laguna de Horcones des d'on hi ha una vista espectacular de l'Aconcagua.

L'Aconcagua i la troupe

Amb el papa andinista i l'Aconcagua de fons

Assolit l'objectiu principal quedava un segon punt, no gens important....dinar. Eren prop de les quatre i l'únic que havíem tastat era un paquet de cacauets...Vaja que la gana apretava! Doncs dit i fet, entre llenties a la cassola i lomitos d'alta muntanya vam omplir el pap per enfilar el camí de tornada. 

Parada obligatoria a l'embassament de Potrerillos per gaudir de l'entorn i capa casa a encendre el foc! L'Uri i el Bellso s'iniciaven en l'art de l'asado argentí! Uns choris, unes quantes verdures i unes ampolles de malbec per a posar fi a un cap de setmana que feia molt que esperava. A partir d'ara aquestes trobades passaràn a ser part del planning del mes i entre Santiago i Mendoza crearem una mena de T-10 per a facilitar-les. La propera entrada potser que sigui des de Xile, qui ho sap? Ja veurem....

A Potrerillos

La primera visita, el primer comiat i una mica de turisme...

Doncs si, des de dimecres ja tinc per aquí al Papi, si si, el meu papi! A punt de celebrar els seus 74 anys s'ha plantat a Mendoza afrontant el trajecte Barcelona-Bs As-Mendoza ell solet!! Des de llavors els dies han estat complets complets! De bon matí café i cap a la feina esperant que es fessin les 7 de la tarda per tornar a casa i aprofitar al màxim aquest mes que el tindré per aquí!

Papi l'aventurer

Evidentment, ha començat a veure com és la meva vida aquí...ja ha pogut tastar un Bife de Lomo a la parrilla, tastar un bon malbec i conèixer els meus amics d'aquesta banda del món ( els que estàn a l'altra banda dels Andes ja els coneix però aquest cap de setmana els tornarà a veure, yuuujuuu!!!)

El cap de setmana ha estat intens des del moment en que vam sortir per la porta divendres a la tarda... primer una mica de turisme de ciutat ( s'ha de descobrir el centre de Mendoza que té coses maques ;) ) i a la nit festa de comiat de la Chloé...

Acomiadant a la Chloé!

La Chloé és una amiga francesa amb la que vàrem coincidir a Mendoza durant la nostra pirmera experiència en aquestes terres, des de llavors la nostra amistat ha perdurat i s'ha anat engrandint i ara ha de seguir essent així. Els comiats, de la mateixa manera que la mobilitat internacional que estem visquent últimament, porten lligats una serie de situacions, unes bones i les altres no tant. 

Aquest cap de setmana a Mendoza tocava viure una d'aquells esdeveniments que un mai vol que arribi...hem intentat i crec que ho hem aconseguit que els últims dies d'aquesta etapa fòssin intensos i feliços. Una festa a "lo grande", un últim asadito amb bon vi i finalment les llàgrimes inevitables de contenir quan veus que algú que t'importa marxa lluny...Diuen que la vida és així però a vegades la duresa dels moments et deixa un regust amarg  que no agrada gens... Tot sigui per a seguir creixent com a persona i poder retrobarnos en un futur incert, en un lloc indefinit ara per ara i esperem que envoltats de tots els que formem part de  la petita familia internacional de Mendoza. Chloé eres una pieza importante de este puzzle, te extrañaré! Je t'aime ma petit "boluda"!!

A+ Chloé!! Vous êtes toujours avec nous

I passat el mal tràngol  i anar aviat a dormir per intentar no pensar gaire...Dilluns, festiu gracies als espanyols que en el seu dia van arribar a Amèrica! ( Avui és el festiu corresponent al dia de la raça que ve a ser com el dia de la hispanitat d'Espanya...cadascú celebra el que vol..). I aprofitant que l'Ale i l'Ángela marxaven cap al sud desde Mendoza hem fet el primer tros de viatge amb ells... A descobrir el sud de la provincia...Tupungato, el Manzano Histórico i Tunuyán...

El dia ens ha acompanyat a estones...amb les muntanyes enovulades quan erem per Tupungato hem decidit atençar-nos al centre i intentar comprar l'esencial per a fer una asadito a la muntanya: Carn, llenya i vi...carretera i manta! 

Que no falti!

Hem anat a parar a una especie de "merendero a lo argentino" a les priximitats del Manzano Histórico...un lloc realment maco a la riba d'un rierol envoltat per una ambient que semblava tenir totes les estacions concentrades en una sola imatge...arbres amb tons marronosós i ataronjats, un rieriol verd amb l'aigua del desglaç típic de la primavera al costat del paisatge àrid i sec propi de la regió, tot coronat per la neu a les vessants de les muntanyes... Després de fer una mica de dominguero-argentinos passeig tot reseguint el curs del riu  i a fer la visita pàtria del dia.

El petit rierol...

...i una miqueta més ple

El Manzano Histórico...no és d'on esva despendre la fruita prohibida, no. És on el General José de San Martín, després de creuar els Andes amb el seu exeèrcit i alliberar Amèrica dels Colonitzadors espanyols va fer la migdiada...Olé tu!!!! Doncs si, la pomera històrica, bé...no ben bé...hem visitat el besnèt del que va ser Manzano Històrico... i d'allà cap a Tunuyán a buscar un bus que ens tornes al meu pare i a mi cap a Mendoza per arribar demà a treballar.

Pel camí, els retrovisors deixaven veure, amb el permís dels núvols, la Cordillera dels Andes, tota nevada...la  típica ruta recta i infinita que caracteritza Argentina ha acabat convencent-me a parar i fer una mica l'indi per fer quatre fotos..

Vistes del Volcà Tupungato 

La Cordillera amb dramatisme

De nou, com cada cop que he sortit a visitar algo d'aquest pais, torno a casa satisfet amb el que he vist, descobrint llocs que merexen ser coneguts i imatges per al record. Espero que el papa tingui la mateixa sensació que jo perque m'he proposat que conegui una miqueta, el que estigui al nostre abast, del meu pais d'acollida.

11 de setembre del 2012

Avui és 11 de setembre...no havia de ser diferent que altres anys però ho ha estat a tots els nivells... no sé si ha estat la distancia o la generació d'un sentiment massiu nacional però avui ha estat un dia especial aquí a Mendoza... és per això que vull deixar constància aquí...a la meva finestra cap a casa de que em sento orgullós de ser d'on sóc.

Aquí també a onejat l'Estelada

Els últims 9, 11 de setembre els hem passat junts celebrant que el Pau es feia un xic més gran...Avui hi faltàvem alguns físicament però vull dir que sigui on sigui ara mateix ( estic a Mendoza que ningú s'espanti) avui he estat compartint aquesta nova edició de la barbacoa. Per molts anys Pau!

Mooltes coses a explicar...

Doncs si...realment entre l'últim escrit i aquest no han passat molt dies però si que han passat moltes coses per explicar..

Després del cap de setmana tancat amb la construcció del mobiliari del pis han vingut un parell de setmanes mogudes a la feina...els tres projectes en els que havia estat treballant tenien entregues parcials en aquests dies...això ha estat per primera vegada un quilombo... la organització dins del departament no direm que brilla per la seva absència però sense cap mena de dubte podria millorar bastant...Argentina és Argentina i deu estar relacionat amb això ;).  

Realment m'han estat asignant feina amb responsabilitat per veure si donava el callo i suposo que posant a prova les meves capacitats..S'acostava el final del període de prova i en part tenia por...No havia llegit cap signe de que haguès fet algo malament però he estat amb certa preocupació durant aquestes setmanes respecte a la feina ja que un dels nois que va entrar just després de mi l'havien fotut fora... D'aquesta manera per a seguir aclarant les meves capacitats vaig decidir llançar-me i demostrar les meves habilitats referents al Asado...(Ho vaig creure convenient ja que és el primer que em van preguntar a l'entrevista de feina ;) )... Aquí teniu la foto, a més em va tocar fer uns talls de nivell EXPERT perque el cabró que va comprar la carn em va voler retar a cuinar bé aquell tros de carn....Challenge Accepted!

Un asadito a la catalana...Que n'aprenguin!

A banda de la feina...segueixo amb les millores al pis...després de l' "armado" dels mobles va arribar la fase de pintura basta...i pintura detallista...la part bona dels detalls és que entre setmana quan arribava a casa podia posar-m'hi una estoneta i al dia següent quan em llevava ja estava llest per a presentar. Sincerament...estic orgullós del resultat, tant que com a extra laboral m'estic començant a plantejar fer-me fuster ;). Al cap i a la fi s'ha de saber fer de tot,no? Bueno aquí ve la presentació del moble del menjador...3,2,1!

El moble acabat, ara si!

Amb el moble acabat el menjador ja quasi està complet...només falten un parell de coses: sofà i tele! I si algú  s'ho està preguntant...SI, estic amb el disseny del sofà per a posar-m'hi tant bon punt el tingui completament definit... No patiu que no se'm passa pel cap fer-me la tele (Això ho deixaré per als xilens així aporto algo de calers al país que en breu seguirà acollint part dels meus amics ;) ). El que si que està en marxa és el moble del llit..Aquí et venen un somier horrible de flors..quan dic horribles és realment HOOORRIBLEEEE així que he decidit tapar alló tant lleig i donar-li una mica de onda a l'habitació... A veure que us sembla...

El llit en fase d'acabats.

A banda de tot això...sembla que l'hivern comença a acomiadar-se...30 ºC no està malament per ser l'època a la que estem així que cal aprofitar-ho i sortir a pendre el solet.

El sol argentí a la terrassa de qualsevol restaurant de Mendoza amb la Chloé

I clar..amb la caloreta i l'apropament de la primavera comença a venir de gust pendre algo fresquet...no sé...se m'acudeix un bon GinTonic...doncs si! Petits luxes a Argentina, un també s'ha de cuidar així que...Bombay Saphire, Tònica Schwepps, Llimona i Copón...tot ben barrejat i pata...

Pam! GinTonic de qualité!

Així que ja veieu...s'acaba l'hivern i comença la primavera...i això porta coses noves...un diumenge podent veure a la familia a casa els avis per gaudir de tots els que esaven allí i retrobaments inesperats que alegren, sorprenen i fan estar feliç a un.. (Això va per tu ;) ). Bueno...espero que en breu us pugui ensenyar el sofà o alguna foto a Xile ( sembla impossible entrar a aquest pais...). De qualsevol manera a la que hi hagi novetats les sabreu!

Cap de setmana constructiu...

Dijous a la tarda va començar a ploure...en una altra zona geogràfica probablement haguès estat el més natural del món però aquí a Mendoza no és que diguem habitual.

El règim de pluges es de pocs mil·limetres anuals i a l'època a la que estem no sol ploure massa. Que passa quan plou?? Els mendocin@s tenen una serie de factors ambientals que provoquen en ells la misteriosa reacció de tancar-se a casa...si plou, fa vent Zonda, si fa massa calor...l'excusa perfecta per tancar-se a casa!

En el cas d'aquest episodi de pluja a més de provocar la típica reacció a la provincia tania associat una tempesta a alta muntanya amb temperatures máximes de -3ºC i el conseqüent tancament del pas cap a Xile.... Si...no he pogut anar a Xile per culpa del temps...

En vistes de que els meus plans de viatjar al país veí es van esvair gràcies a quatre gotes d'aigua vaig optar per tancar-me a casa i posar-me a treballar en el pis... Deu fer cosa d'un mes que ja tenia els plànols preparats...cada cosa pensada per a construir els mobles del pis...només faltava comprar el material...

Així doncs, divendres al migdia vaig atençar-me al Easy ( una especie de Leroi Merlin d'allà) amb l'objectiu de tornar  a casa amb tot el que necessitava per a estar entretingut el cap de setmana...Malauradament això no va ser així, gracies a les cues infernals argentines! Com pot haver-hi tanta gent als llocs?? Torno demà!

I dissabte si! Després d'una nit amb els companys de la feina, amb asado, fernet y Truco ( un joc de cartes típic argentí, almenys això diuen) vaig llevar-me i vai fer la cua infernal perfectament  conscienciat de que no sortia d'allí sense tot el material....Dit i fet. ( En el fons només cal una mica molta paciencia per aconseguir el que un vol en aquest país)

Sortint del supermercat amb un carro carregat fins a dalt de retalls de fusta perfectament pensats i dissenyats ( o això pensava en el moment que acabava de comprar-los) se m'acosta un d'aquests paios que et cobren per acostar-te a casa amb cotxe i portar-te la compra ( cosa força útil depenent del que un hagi comprat). En el meu cas la opció d'agafar un transport fins a casa la duia al cap fins que em van dir el preu...70 pesos per fer dos carrers?¿!!!! Au va! Total que per no pagar...a empenyer el carro com si fos un ase... Al cap d'un quart d'hora de suada... Tenia la materia prima a casa!!

L'origen

Amb tot això embrutant el terra del pis va començar el treball d'endreçar i veure quin era l'ordre idoni per a fer realitat el que al plànol es veia tant senzill. Entre tot això, aquest cap de setmana he estat de Festa Major virtual per Mollet, seguint els pasos i actes de tots els que heu sortit a fer mal per allí ( tot gracies al Senyor Whatsapp). La veritat és que poder veure que la majoria estaveu per allí i veure com ho estaveu passant m'ha fet sentir com una mica a Mollet fent el mateix que vosaltres...

Així que, acompanyat per les curses de MotoGP, un asadito amb l'Ale, un bon vi i el primer matx lliguer del Barça  amb recital de gols inclós he aconseguit acabar donant forma al que tenia dissenyat... Amb èxit??' No està acabat perque li falta la pintura però es comença a veure com serà el conjunt. Que cadascú faci la crítica constructiva que vulgui, jo li trobo un parell de coses que no són com volía però m'agrada i n'estic orgullós! La setmana que ve pintura i a deixar-ho enllestit!

El menjador que comença a semblar menjador

El llit, amb capçaler i mini tauleta de nit

I ara sí! A poc a poc sembla que la cosa pren forma de casa, amb el toc personal de fer-me les coses suposo que intento autogenerar-me una sensació de llar, d'arribar a casa quan entro per la porta...Això si, com trobo a faltar tenir un bon sofà on quedar-me adormit mentre miro qualsevol serie o peli... Aviat el tindré aquí i no dubteu que us l'ensenyaré.

Ara a mumir, que demà és dimarts i aquesta setmana passarà ràpid per continuar el cap de setmana que vé amb més Bricomania Cassolana!