dilluns, 8 d’octubre de 2012

La primera visita, el primer comiat i una mica de turisme...

Doncs si, des de dimecres ja tinc per aquí al Papi, si si, el meu papi! A punt de celebrar els seus 74 anys s'ha plantat a Mendoza afrontant el trajecte Barcelona-Bs As-Mendoza ell solet!! Des de llavors els dies han estat complets complets! De bon matí café i cap a la feina esperant que es fessin les 7 de la tarda per tornar a casa i aprofitar al màxim aquest mes que el tindré per aquí!

Papi l'aventurer


Evidentment, ha començat a veure com és la meva vida aquí...ja ha pogut tastar un Bife de Lomo a la parrilla, tastar un bon malbec i conèixer els meus amics d'aquesta banda del món ( els que estàn a l'altra banda dels Andes ja els coneix però aquest cap de setmana els tornarà a veure, yuuujuuu!!!)


El cap de setmana ha estat intens des del moment en que vam sortir per la porta divendres a la tarda... primer una mica de turisme de ciutat ( s'ha de descobrir el centre de Mendoza que té coses maques ;) ) i a la nit festa de comiat de la Chloé...


Acomiadant a la Chloé!
La Chloé és una amiga francesa amb la que vàrem coincidir a Mendoza durant la nostra pirmera experiència en aquestes terres, des de llavors la nostra amistat ha perdurat i s'ha anat engrandint i ara ha de seguir essent així. Els comiats, de la mateixa manera que la mobilitat internacional que estem visquent últimament, porten lligats una serie de situacions, unes bones i les altres no tant. 

Aquest cap de setmana a Mendoza tocava viure una d'aquells esdeveniments que un mai vol que arribi...hem intentat i crec que ho hem aconseguit que els últims dies d'aquesta etapa fòssin intensos i feliços. Una festa a "lo grande", un últim asadito amb bon vi i finalment les llàgrimes inevitables de contenir quan veus que algú que t'importa marxa lluny...Diuen que la vida és així però a vegades la duresa dels moments et deixa un regust amarg  que no agrada gens... Tot sigui per a seguir creixent com a persona i poder retrobarnos en un futur incert, en un lloc indefinit ara per ara i esperem que envoltats de tots els que formem part de  la petita familia internacional de Mendoza. Chloé eres una pieza importante de este puzzle, te extrañaré! Je t'aime ma petit "boluda"!!

A+ Chloé!! Vous êtes toujours avec nous

I passat el mal tràngol  i anar aviat a dormir per intentar no pensar gaire...Dilluns, festiu gracies als espanyols que en el seu dia van arribar a Amèrica! ( Avui és el festiu corresponent al dia de la raça que ve a ser com el dia de la hispanitat d'Espanya...cadascú celebra el que vol..). I aprofitant que l'Ale i l'Ángela marxaven cap al sud desde Mendoza hem fet el primer tros de viatge amb ells... A descobrir el sud de la provincia...Tupungato, el Manzano Histórico i Tunuyán...

El dia ens ha acompanyat a estones...amb les muntanyes enovulades quan erem per Tupungato hem decidit atençar-nos al centre i intentar comprar l'esencial per a fer una asadito a la muntanya: Carn, llenya i vi...carretera i manta! 

Que no falti!


Hem anat a parar a una especie de "merendero a lo argentino" a les priximitats del Manzano Histórico...un lloc realment maco a la riba d'un rierol envoltat per una ambient que semblava tenir totes les estacions concentrades en una sola imatge...arbres amb tons marronosós i ataronjats, un rieriol verd amb l'aigua del desglaç típic de la primavera al costat del paisatge àrid i sec propi de la regió, tot coronat per la neu a les vessants de les muntanyes... Després de fer una mica de dominguero-argentinos passeig tot reseguint el curs del riu  i a fer la visita pàtria del dia.

El petit rierol...

...i una miqueta més ple

El Manzano Histórico...no és d'on esva despendre la fruita prohibida, no. És on el General José de San Martín, després de creuar els Andes amb el seu exeèrcit i alliberar Amèrica dels Colonitzadors espanyols va fer la migdiada...Olé tu!!!! Doncs si, la pomera històrica, bé...no ben bé...hem visitat el besnèt del que va ser Manzano Històrico... i d'allà cap a Tunuyán a buscar un bus que ens tornes al meu pare i a mi cap a Mendoza per arribar demà a treballar.

Pel camí, els retrovisors deixaven veure, amb el permís dels núvols, la Cordillera dels Andes, tota nevada...la  típica ruta recta i infinita que caracteritza Argentina ha acabat convencent-me a parar i fer una mica l'indi per fer quatre fotos..

Vistes del Volcà Tupungato 

La Cordillera amb dramatisme

De nou, com cada cop que he sortit a visitar algo d'aquest pais, torno a casa satisfet amb el que he vist, descobrint llocs que merexen ser coneguts i imatges per al record. Espero que el papa tingui la mateixa sensació que jo perque m'he proposat que conegui una miqueta, el que estigui al nostre abast, del meu pais d'acollida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada