dilluns, 29 d’octubre de 2012

Octubre'12 a Mendoza

Tots ho sabem, el temps passa lent quan esperes alguna cosa i passa ràpid quan gaudeixes d'allò que esperaves...Sembla que és un dels pocs invariants que existeixen en aquesta vida i un cop més ho ha demostrat. 

El dia 3 d'Octubre arribava el papa a Mendoza després del viatge més llarg de la seva vida. Aquell dia vaig anar cap a l'aeroport amb la il·lusió i les ganes de tornar-lo a veure...avui haguès desitjat que el cotxe es quedés sense benzina en el mateix trajecte...Els comiats no m'agraden, sé que són part de la vida i suposo que tinc a l'esquena una llista de comiats que m'han fet crèixer davant d'aquesta situació que no agrada a ningú però mai m'agradaràn...
Al lloc preferit del papa, el Cerro de la Gloria de Mendoza

Després d'acomiadar-nos a l'aeroport he tornat cap a la feina i tot i estar moix i tristó he aguantat el tipus i he contingut les llàgrimes...suposo que al haver de tornar a treballar no em podia permetre arribar fet un flam a la feina...

Però...al arribar a casa...un s'acostuma molt ràpid a tenir els seus aprop i això ha estat el més dur...he arribat a casa i la finestra estava tancada, la llum apagada i res es movia. El papa havia tornat cap a casa, i era veritat...no he aguantat fins a l'habitació que ja ploriquejava. I allà m'ha caigut el món a terra i m'he enfonsat en un mar de llàgrimes...

M'enorgulleixo d'aquesta sensació i de les llàgrimes vessades perque no són més que el reflex del que he sentit aquests dies. A un li agrada sentir-se a casa i a banda de que les persones som capaces de crear-nos una llar allà on vagis al final són els teus els que fan que et sentis com a casa. 

74è aniversari a Mendoza!

Gracias Papi por venir estos días ;) I gràcies mami per empenye'l a creuar la bassa amb aquest regal d'aniversari! El proper cop l'acompanyes ;)

Ens veiem d'aquí res a casa per menjar croquetes de la mama, canelons de la iaia,els crits dels cosins, fer elvermut amb els amics, jugar amb els gatets del Marc i gaudir de tot el que físicament tinc lluny a aquesta banda del món. Us prometo que aquest mes i mig passarà ràpid!

Ja miraré de posar algo més al blog perque veieu que no tinc temps d'avorrir-me...he d'anar a Xile, a algún lloc que encara he de decidir i un concert d'Extremoduro...per tant aquest meset i poc que queda per trepitjar Catalunya serà ben entretingut!

dijous, 18 d’octubre de 2012

Els caminerus envaeixen Mendoza i l'Aconcagua!

Desprès de una setmana curta ( dilluns passat va ser festa) i  bastant dura a la feina va arribar el dia 12 d'octubre... un dia especial per diversos motius i cap d'ells relacionat amb la festa que tenia lloc a Espanya...

En primer lloc, divendres passat vam complir 10 anyets d'un dia clau a la vida de molts dels que formen part del meu grup d'amics i familia del Vallès. La Bárbara feia 10 anys!! Per Molts Anys Bonica!!! 10 anys que recordaré amb una foto de llavors ;) T'estimo bonica ( Marc, no t'empipis eh??)
La millor històra de més de 10 anys ;)


D'altra banda, el divendres semblava ser el començament del meu primer cap de setmana amb caire laboral...doncs quines ganes que fos just aquest... Aquest cap de setmana?? Just quan venen tots els catalans residents a Xile??? Noooooooooooooooo!!!!

Per sort, Argentina és com és...i les dates d'entrega es poden bellugar una mica a criteri de les empreses, ( No tot poden ser crítiques a la societat argentina, jejeje). Així que vam "safar" (vé a ser una especie de salvar-se pels pèls) i no vaig haver de treballar el cap de setmana!! Això em va permetre acollir els meus amics com dèu mana...

Divendres a les 6 i pico de la tarda vaig arribar a la terminal de Mendoza pensant que tenia abandonat a l'Uri...sort que el transport col·lectiu també fa com les empreses i en comptes de seguir els horaris al peu de la lletra tenen certa flexibilitat... Mentre buscava com un boig per dins i per fora de la terminal vaig sentir la paraula màgica des de la llunyania... Animaaaaal!!! Llavors va aparèixer del mig d'un grup d'escolars xilens el petitó!! L'Uri ja era a Mendoza!! I després de quasi 5 mesos tornàvem a trobar-nos! Que guay!!!

Amb l'Uri i ...el Messi de fons!

Després d'això, cap a casa a buscar el papa, deixar la bossa de l'Uri i cap al centre a mostrar una miqueta el què és la meva ciutat actual! No ens podiem entretenir gaire...a les 9 del vespre hi havia una cita important....El Messi jugava a Mendoza! Si, si, com no...el vam anar a veure ( no en directe) acompanyats amb unes quantes Andes i un Malbec....una mica de festa després de la victoria contra Uruguay i a descansar per rebre la resta de la expedició!

Dissabte cap  a les 3 de la tarda tornàvem a la terminal per a un nou retrobament! Si! Després de 7 i 5 mesos respectivament (cadascú porta la compta de quan fa que no ens veiem ;) ) tornàvem a fondre'ns en abraçades a l'altra banda del món!

Amb la Txurri!!!

La famila de los leones blancos al 80%

És curiós com estàn tant lluny de casa fisicament un pot sentir-se com si fós a una terrassa de la concòrdia, al bar de sempre de Mollet o a la plaça de camins. I després de fer una volteta pel centre de Mendoza per a que els nouvinguts coneguèssin la plaça Indepenència cap a casa a encendre el foc del primer asado dels meus convidats a Mendoza!

Asadito ben parit per gentilesa de l'Osete Gibernau com a col·laborador, fernet contra la voluntat dels amants del pisco (sembla que tot i no agradar a ningú l'ampolla va acabar buida....) i una mica de festa aprop de casa per al dia següent llevar-nos d'hora i intentar arribar a l'Aconcagua....

El Xef i el pinche de l'Asado


Després de dormir entorn de 4 hores (recordem que dormir més de 4 hores és vici) vam anar a  buscar cotxes per poder fer l'excursió planificada. Dit i fet! Després d'un procés de dutxa + cafè en cadena per a tots vam empendre camí cap al cim d'Amèrica.

Ruta Nacional 7 de camí a Xile


Al cap d'un parell d'hores de carretera en les que vam anar fent boca amb el paisatge que ens acompanyava vam arribar a l'entrada del Parque Provincial del Aconcagua! Allà vam fer el tour bàsic fins a la Laguna de Horcones des d'on hi ha una vista espectacular de l'Aconcagua.

L'Aconcagua i la troupe

Amb el papa andinista i l'Aconcagua de fons


Assolit l'objectiu principal quedava un segon punt, no gens important....dinar. Eren prop de les quatre i l'únic que havíem tastat era un paquet de cacauets...Vaja que la gana apretava! Doncs dit i fet, entre llenties a la cassola i lomitos d'alta muntanya vam omplir el pap per enfilar el camí de tornada. 

Parada obligatoria a l'embassament de Potrerillos per gaudir de l'entorn i capa casa a encendre el foc! L'Uri i el Bellso s'iniciaven en l'art de l'asado argentí! Uns choris, unes quantes verdures i unes ampolles de malbec per a posar fi a un cap de setmana que feia molt que esperava. A partir d'ara aquestes trobades passaràn a ser part del planning del mes i entre Santiago i Mendoza crearem una mena de T-10 per a facilitar-les. La propera entrada potser que sigui des de Xile, qui ho sap? Ja veurem....

A Potrerillos

dilluns, 8 d’octubre de 2012

La primera visita, el primer comiat i una mica de turisme...

Doncs si, des de dimecres ja tinc per aquí al Papi, si si, el meu papi! A punt de celebrar els seus 74 anys s'ha plantat a Mendoza afrontant el trajecte Barcelona-Bs As-Mendoza ell solet!! Des de llavors els dies han estat complets complets! De bon matí café i cap a la feina esperant que es fessin les 7 de la tarda per tornar a casa i aprofitar al màxim aquest mes que el tindré per aquí!

Papi l'aventurer


Evidentment, ha començat a veure com és la meva vida aquí...ja ha pogut tastar un Bife de Lomo a la parrilla, tastar un bon malbec i conèixer els meus amics d'aquesta banda del món ( els que estàn a l'altra banda dels Andes ja els coneix però aquest cap de setmana els tornarà a veure, yuuujuuu!!!)


El cap de setmana ha estat intens des del moment en que vam sortir per la porta divendres a la tarda... primer una mica de turisme de ciutat ( s'ha de descobrir el centre de Mendoza que té coses maques ;) ) i a la nit festa de comiat de la Chloé...


Acomiadant a la Chloé!
La Chloé és una amiga francesa amb la que vàrem coincidir a Mendoza durant la nostra pirmera experiència en aquestes terres, des de llavors la nostra amistat ha perdurat i s'ha anat engrandint i ara ha de seguir essent així. Els comiats, de la mateixa manera que la mobilitat internacional que estem visquent últimament, porten lligats una serie de situacions, unes bones i les altres no tant. 

Aquest cap de setmana a Mendoza tocava viure una d'aquells esdeveniments que un mai vol que arribi...hem intentat i crec que ho hem aconseguit que els últims dies d'aquesta etapa fòssin intensos i feliços. Una festa a "lo grande", un últim asadito amb bon vi i finalment les llàgrimes inevitables de contenir quan veus que algú que t'importa marxa lluny...Diuen que la vida és així però a vegades la duresa dels moments et deixa un regust amarg  que no agrada gens... Tot sigui per a seguir creixent com a persona i poder retrobarnos en un futur incert, en un lloc indefinit ara per ara i esperem que envoltats de tots els que formem part de  la petita familia internacional de Mendoza. Chloé eres una pieza importante de este puzzle, te extrañaré! Je t'aime ma petit "boluda"!!

A+ Chloé!! Vous êtes toujours avec nous

I passat el mal tràngol  i anar aviat a dormir per intentar no pensar gaire...Dilluns, festiu gracies als espanyols que en el seu dia van arribar a Amèrica! ( Avui és el festiu corresponent al dia de la raça que ve a ser com el dia de la hispanitat d'Espanya...cadascú celebra el que vol..). I aprofitant que l'Ale i l'Ángela marxaven cap al sud desde Mendoza hem fet el primer tros de viatge amb ells... A descobrir el sud de la provincia...Tupungato, el Manzano Histórico i Tunuyán...

El dia ens ha acompanyat a estones...amb les muntanyes enovulades quan erem per Tupungato hem decidit atençar-nos al centre i intentar comprar l'esencial per a fer una asadito a la muntanya: Carn, llenya i vi...carretera i manta! 

Que no falti!


Hem anat a parar a una especie de "merendero a lo argentino" a les priximitats del Manzano Histórico...un lloc realment maco a la riba d'un rierol envoltat per una ambient que semblava tenir totes les estacions concentrades en una sola imatge...arbres amb tons marronosós i ataronjats, un rieriol verd amb l'aigua del desglaç típic de la primavera al costat del paisatge àrid i sec propi de la regió, tot coronat per la neu a les vessants de les muntanyes... Després de fer una mica de dominguero-argentinos passeig tot reseguint el curs del riu  i a fer la visita pàtria del dia.

El petit rierol...

...i una miqueta més ple

El Manzano Histórico...no és d'on esva despendre la fruita prohibida, no. És on el General José de San Martín, després de creuar els Andes amb el seu exeèrcit i alliberar Amèrica dels Colonitzadors espanyols va fer la migdiada...Olé tu!!!! Doncs si, la pomera històrica, bé...no ben bé...hem visitat el besnèt del que va ser Manzano Històrico... i d'allà cap a Tunuyán a buscar un bus que ens tornes al meu pare i a mi cap a Mendoza per arribar demà a treballar.

Pel camí, els retrovisors deixaven veure, amb el permís dels núvols, la Cordillera dels Andes, tota nevada...la  típica ruta recta i infinita que caracteritza Argentina ha acabat convencent-me a parar i fer una mica l'indi per fer quatre fotos..

Vistes del Volcà Tupungato 

La Cordillera amb dramatisme

De nou, com cada cop que he sortit a visitar algo d'aquest pais, torno a casa satisfet amb el que he vist, descobrint llocs que merexen ser coneguts i imatges per al record. Espero que el papa tingui la mateixa sensació que jo perque m'he proposat que conegui una miqueta, el que estigui al nostre abast, del meu pais d'acollida.